L' equip A

Com cada matí he agafat el tren per anar a València, encara que avui he hagut de fer-ho més prompte. En arribar a la capital no he agafat el bus, com tinc costum, sinó el metro. La direcció a seguir era totalment oposada a l'habitual. En pujar a la línia groga, la més antiga de la ciutat, una sensació de desconfiança, de respecte m'ha invadit. Al passar per l'estació de Jesús he pogut reviure al meu cap les imatges televisives d'aquell dia, el 3 de Juliol de 2006 és i serà una data pels valencians recordada.

Patraix era la meua parada. El meu destí concret: la sala de la UCI de l'hospital Pesset Aleixandre. Molts dels afectats d'aquella tragèdia colapsaren els hospitals valencians, però ells, a diferència meua, no els visitaven per arreglegar un simple paper.

He tingut una conversa molt interessant en una de les infermeres de l'unitat de cuidats intensius, que m'ha portat a escriure avui ací. Les seues paraules infundien respecte, però sobretot una immensa profesionalitat i un amor pel seu treball, en moltes ocasions, difícil de trobar. Els problemes familiars, les preocupacions que t'agobien, els has de deixar a una banda quan allí entres. No és tasca fàcil. Però sí profundament admirable. Molts són els profesionals que treballen quan els demés tenim festa, molts són els que entreguen la vida pels demés, i que es dediquen a "salvar vides". És per això, que avui vull fer ací un reconeixement a tots els professionals sanitaris que aquell dia de Juliol es movilitzaren, i continuen fent-ho dia a dia.

Aquell dia també una persona lluitava a eixe hospital per tal de salvar vides, una persona que segons l'infermera de l'hospital que avui he visitat, era membre de "l'equip A" de l'UCI, i a la que avui li dedique aquest article: la meua germana.

Cris, gràcies per sacrificar-te i treballar durament per la teua gent, i per altra que, sense conéixer et necessita.