L' equip A

Com cada matí he agafat el tren per anar a València, encara que avui he hagut de fer-ho més prompte. En arribar a la capital no he agafat el bus, com tinc costum, sinó el metro. La direcció a seguir era totalment oposada a l'habitual. En pujar a la línia groga, la més antiga de la ciutat, una sensació de desconfiança, de respecte m'ha invadit. Al passar per l'estació de Jesús he pogut reviure al meu cap les imatges televisives d'aquell dia, el 3 de Juliol de 2006 és i serà una data pels valencians recordada.

Patraix era la meua parada. El meu destí concret: la sala de la UCI de l'hospital Pesset Aleixandre. Molts dels afectats d'aquella tragèdia colapsaren els hospitals valencians, però ells, a diferència meua, no els visitaven per arreglegar un simple paper.

He tingut una conversa molt interessant en una de les infermeres de l'unitat de cuidats intensius, que m'ha portat a escriure avui ací. Les seues paraules infundien respecte, però sobretot una immensa profesionalitat i un amor pel seu treball, en moltes ocasions, difícil de trobar. Els problemes familiars, les preocupacions que t'agobien, els has de deixar a una banda quan allí entres. No és tasca fàcil. Però sí profundament admirable. Molts són els profesionals que treballen quan els demés tenim festa, molts són els que entreguen la vida pels demés, i que es dediquen a "salvar vides". És per això, que avui vull fer ací un reconeixement a tots els professionals sanitaris que aquell dia de Juliol es movilitzaren, i continuen fent-ho dia a dia.

Aquell dia també una persona lluitava a eixe hospital per tal de salvar vides, una persona que segons l'infermera de l'hospital que avui he visitat, era membre de "l'equip A" de l'UCI, i a la que avui li dedique aquest article: la meua germana.

Cris, gràcies per sacrificar-te i treballar durament per la teua gent, i per altra que, sense conéixer et necessita.

EL PARADÍS EUROPEU

Molts diuen que la immigració és un gran problema. Tan prompte ens em oblidat que, no fa molts anys, nosaltres també forem immigrants en altres països com França, Argentina? Molts espanyols han sentit a les seues cares la indiferència, el rebuig que suposa portar l’etiqueta d’immigrant.

Milers de joves d’Àfrica somnien amb el “paraís europeu”. Per tal d’abastar-lo saben que es juguen la vida en pateres, però estan disposats a arriscar-ho tot per fugir de la misèria. Doncs, com de mal estaran als seus països d’origen per tal de passar per tot això?

Per a alguns, un somni cumplit. Amb trampes per a la majoria, i sense retorn per a altres.Darrere de totes eixes fotografies i imatges que ens arriben des dels distints mitjans de comunicació de pasteres atestades de rostres negres i àrabs, hi han èssers humans. Èssers humans com nosaltres, èssers humans amb família, necessitats, il·lusions, somnis, fracasos; però en definitiva persones, i no debem oblidar-ho mai.

Que tindrà que vore una cosa en altra...

"Ser de dretes és ser mala persona" aquest fou el comentari d'una companya de classe ahir. Com és possible que una persona universitaria, de 24 anys, que es suposa que té una cultura... faça una afirmació així? Què pot portar a una persona a dir una cosa així?

Un mestre de la Universitat basa les seues classes en fer monòlegs polítics sobre el que està i no està bé. Ens diu que un mestre ha de ser objectiu a l'aula, però ell no ho és. Ens diu que hi ha que portar als fills a un colegi public, i després ens adonem que ha portat a les filles al Liceo francés. A més a més, quan parla falta al respecte a personatges publics que no són de la seua estima anomenant-los gilipolles, fills de puta... i altres insults.

Estic cansada de sentir a la gent menyspreant als altres per pensar d'una o d'altra manera. Ser distint a un mateix és roïn? Suposa això ser mala persona? Que tindra que vore una cosa en l'altra. Mentre un no siga d'extrems... no hi ha problema, no?

Hem de respectar-nos, hem d'aprendre a valorar que la diversitat d'idees, de maneres de ser... és el que ens enriqueix com a persones. Per què si tothom pensàrem de la mateixa manera no podríem arribar a aprendre la riquesa del món.

Així, que des de la meua humild opinió demane comprenssió respecte cap als individus, siguin de la condició que siguen: de dretes, d'esquerres, mussulmans, catòlics, ortodoxos, negres, blancs... Serà així com aconseguirem un món més just i més pacífic.

El dia després...

Les eleccions de Catalunya han finalitzat, i varies són les qüestions que caldria reflexionar després dels resultats.

En primer lloc, cal adonar-se de la baixa participació ciutadana de les eleccions: no crec que s'haja degut a la festivitat de Tots els Sants, sinó més bé a que els ciutadans "passen de votar", després del que lluitaren els nostres avis i pares pel dret al vot... Però, com van a anar a votar, si estan cansats de sentir als polítics, als seus programes electorals, prometent "el oro y el moro" i després la realitat és un altra? Com anem a creure en la política, si estem cansats de veure com els senyors polítics es dediquen a estafar, robar... i de veure com es dediquen a atacar-se uns a altres? Serà cert això que diuen que el poder corromp? Al final molts acaben pensant que tots són iguals, i que per tant no val la pena votar, ni a uns ni a altres. La política, al meu entendre, està en la corda fluixa, i la política, a dia d'avui, ho és tot. És política l'educació, és política la llengua, és política l'esport... Els ciutadans volem poder anar a votar amb la certessa que el candidat sobre el que hem depositat el vot, paga la pena, perquè és un tio/a que es desviurà pel poble, pels ciutadans. Serà demanar massa?

I per altra banda, destacar la diversitat de forces polítiques que han obtès escons, concretament 6 partits distins: d'esquerres, de dretes, nacionalistes, republicans... i és o no és bona eixa pluralitat? Doncs jo crec que sí, és important que un parlament tinga moltes veus distintes per tal d'opinar; ja ho diu el refrany: "dos mentes piensan más que una". Així, la pluralitat dels ciutadans està ben representada, perquè siguen o no majoria, tenen dret a tenir una veu al parlament. A València, moltes vegades he sentit a gent dir que no vota als partits minoritaris perquè "total si no ha d'eixir". No és bona la majoria absoluta, ni és bona l'única participació dels dos partits majoritaris. Hem de lluitar per la pluralitat d'opinions, visions...

Com diu un llibre que acabe de llegir-me: la riquesa està en la pluralitat, és el que ens fa únics i irrepetibles, i el que ens ha assegurat la supervivència com a humans.

Monòleg Buenafuente

El verano pasado mi hijo Alejandro, cumplió 4 años, y, cuando sopló las velas, mi mujer y yo le dijimos:

- Cariño, pide un deseo. A ver, ¿qué has pedido?

Y el niño nos mira así, todo ilusionado, y nos dice:

- Una play station o un hermanito.

Y mi mujer y yo nos miramos. y dijimos: joder, la playstation son ochenta mil."Así que fuimos a por la parejita. Si lo llego a saber, va ella sola. Hay que ver lo rápido que se queda embarazada una novia, y lo que cuesta dejar embarazada a tu mujer. ¡Es verdad!. ¡Tu llevas un mes saliendo con una hica, estás parado, le caes mal a sus padres, no te quitas el condón ni para ducharte. Y la dejas embarazada a la primera! Ahora, como vayáis a por el niño. Es mas fácil sacarla de España de tanto empujar, que dejarla embarazada..! Eso si, os ponéis los dos muy melosos: Velitas, incienso, música de saxofón. porque piensas:“Vamos a hacerlo con mucho cariño para que sea fruto del amor”.

Después de seis meses sin que se quede embarazada dices:

- "A ver si va a ser mejor que sea fruto de un polvo".Sí, porque pasa como con el fútbol. Jugar bonito le gusta a todo el mundo, pero lo que cuenta es meter gol. Así que vais a consultar al ginecólogo y el tío te dice:

-Esto es normal. Tenéis que insistir más.

Total, que te receta los polvos como si fueran Frenadol:

-Tres al día cada 6 horas.

Cuando llevas dos meses a este ritmo, te quieres morir. Lo peor es la semana de ovulación.. Porque, por lo visto en esos días sube la temperatura. y eso aumenta la fertilidad. Así que mi mujer está todo el día con el termómetro. Y claro, de repente, estás en medio de una reunión y suena el teléfono:

-Cariño, me ha subido. Vente corriendo. Tiene que ser ahora mismo.

Y a ver como se lo explicas a tu jefe:

-Mire, me tengo que ir.., es que a mi mujer le ha subido la temperatura.

-¿y no puede atenderla un médico?

-Hombre. es que preferiría que el niño fuera mío.Y llegas a casa y te la encuentras ya desnuda y preparada.,que dices:"jo, yo así no puedo! Esto es como comer pipas peladas.!".Y es que ella no piensa en otra cosa. ¡Coño, que parece un tío! Y yo me siento como una máquina. Vamos, que cuando terminamos me dan ganas de decirle: "Su espermatozoide, gracias!.Y, encima, todo el mundo te da consejos:

- Hacedlo en la postura del misionero, con luna llena; que ella se ponga un cojín debajo y que después de hacerlo se pegue media hora tumbada con los pies en alto. Joder! ¡La pobre! Es la primera vez que soy yo el que tiene que decirle a ella:

-"¡Aguanta, aguanta un poco más!"Al final, cuando vimos que no había forma, volvimos al médico, y va y me dice: -Bueno, pues, lo mejor va a ser que se haga un análisis de semen, porque puede que tenga usted pocos espermatozoides. Qué tú piensas:

"¡Coño, seis meses.. a seis polvos diarios..! ¡lo que me extraña es que me quede alguno!".

Y el médico:

- Aunque también podría tratarse de astenospermia. Lo que se conoce como... "Espermatozoides vagos". Y mi mujer:

-¡Buah.! ¡Pues va a ser eso.! Porque se pasa el día tocándose los huevos.Y el otro:

-Usted no se preocupe, que si es eso, podemos extraerlos e implantarlos en el óvulo.¡Si hombre.! Una cosa es que sean vagos. y otra ponerles taxi para recorrer doce centímetros.!Y el médico:

- Es que ésto es muy difícil.Tenga en cuenta que de millones de espermatozoides sólo puede ganar uno. ¡Mira, como en Gran hermano! El caso es que tienes que hacerte el análisis. Te meten en una habitación con un vasito y un montón de revistas porno. Y tú te sientas allí, a ver si se anima.Pero estás mirando un montón de fotos de tías en pelotas y lo único que piensas es:- “¡Huy!, fíjate ésta...con las caderas tan estrechas va a tener problemas en el parto,¿eh?... ¡Huy!, esta otra..con toda la silicona que se ha metido... ¡a ver como amamanta al niño!"Y encima, mi mujer desde fuera:

-Cariño! ¿Has terminado ya?¡En casa no aguantas tanto! Total, que al final, con mucha buena voluntad consigues llenar el vasito.Pero luego te pasas toda la semana jodido mientras esperas los resultados. Lo peor de todo es que empiezas a dudar de que el niño que ya tienes sea tuyo. Miras al niño y piensas: "Sí, de acuerdo, Alejandrito es clavado a mí, pero yo tengo una cara muy corriente".Y te acuerdas de esa insistencia de tu mujer en ponerle Alejandro.¿Qué pasa, que Santi no es bonito? Y ya para colmo es cuando llega tu suegra y le dice:

-¡Ay, que niño tan listo.! ¿A quién habrá salido?Qué ahí ya dices:

- ¡Coño, es verdad.! ¡A ver si tampoco va a ser de mi mujer!Pero de pronto reaccionas:

- ¡Joder, me estoy emparanoiando! ¡Alejandro es mío!Hay que tener en cuenta que, en aquel tiempo, dejarla embarazada era más fácil:Yo estaba en paro, mis suegros me odiaban, me ponía condón.¡Coño, lo teníamos todo a favor! Al final nos dieron los resultados y por lo visto, no me pasa nada. Lo que tengo es estrés. Así que le he comprado al niño la Playstation; a ver si jugando me relajo un poco.