CRUZ, CAMINO HACIA LA FELICIDAD

Cruz gloriosa, escándalo, pero signo de amor supremo, pues no era necesaria. Cristo quiso dar su vida por nosotros, fuese de la manera que fuese. Y sufrió, y cargó en la cruz el peso de todos nuestros pecados: las injusticias del mundo, la opresión... ¿Hay signo de amor más grande que dar la vida por los demás?

Hoy en día, la gente vivimos inmersa en nuestro propio egoismo, en nuestras propias satisfacciones, aunque solo sean pasajeras, y dudo que fuesemos capaces de dar nuestra propia vida por las demás personas, al mismo nivel, que Jesús la dio por nosotros.

Sólo dándonos un poco más a los demás y dejando de pensar sólo en nosotros mismos, podremos llegar a conseguir nuestra verdadera felicidad

La vida són 4 dies

És cert, la vida són 4 dies com diu el refraner popular, i s'ha de viure amb intensitat, però sense agobis.

El rellotge, un gran invent, però creador de problemes per a molts, que viuen pendents de cada minut, que no els basta en les 24 hores que té el dia, i que les exprimeixen al màxim.

La felicitat no depen de la quantitat de coses que fem cada dia, això és una falàcia, doncs no es pot arribar a tot, hem d'aprendre a donar prioritat a les coses importants. La felicitat personal s'aconsegueix valorant el dia a dia, les petites coses de la vida, que Déu ens regala. S'aconsegueix valorant cada moment que passem amb les persones que són importants a les nostres vides. És important que contagiem als altres la il·lusió per viure, que transmitim la felicitat que suposa despertar cada dia. Visquem pels demés, sense esperar res a canvi.

Oblidem el que diran, no siguem catastrofistes, ni comencem a sofrir per un problema que encara no sabem ni que existeix i no tinguem por.

Açò és disfrutar dels 4 dies que dura la vida. Viure amb intensitat no és aprofitar-nos del del costat per a aconseguir el nostre propi benefici, ni és utilitzar a l'altre per tal de passar-nos-ho bé.

Les persones egoistes no són feliços, és una felicitat maquillada, momentànea, i l'únic que donen és llàstima, estan cegats i no saben vore més enllà de YO, YO, y después YO.

Verge de Núria - 8 Setembre

Prompte cel·lebraré el meu sant, i m'agradaria compartir en vosaltres la història de la Verge de Núria, que segur que molts no coneixereu.

El santuari de la Verge de Núria, es troba a la Vall de Núria (Girona), a 2.000 metres d'altura del nivell de la mar i accesible amb un trenet de cremallera.

La llegenda diu que cap l'any 700, San Gil, sant d'origen atenentse residí al vall, i va tallar una imatge de la Verge que amagà en una cova al vore's obligat a fugir del vall quan els romans iniciaren una persecució contra els cristians. Junt a la Verge deixà amagada l'olla que utilitzava per a fer el dinar, la creu que tenia per a les seues oracions i la campana amb laque cridava als pastors per a que vingueren a dinar.

A 1072 un peregri de Dalmacia, per revelació divina anà a la vall a buscar la imatge. Va construir una capella i cap al 1079 trobà la imatge, junt a la creu, la campana i l'olla i ho porta a la capella.

Fins als nostres dies ha arribat una curiosa tradició: les dones que volen tenir fills coloquen el seu cap bai de l'olla de San Gil i fan tocar la campana. Cada repic representa un fill que s'espera que la Verge beneisca. Els pastors consideraen a la Verge, patrona de la fertilitat. Des de 1983 és també patrona dels esquiadors catalans.

Camí de Santiago, metàfora de la nostra vida

El camí de Santiago resulta una metàfora de la nostra pròpia vida, i com el "caminem" té molt a veure amb com "caminem a la nostra vida".
Hi han persones que no saben ni perquè el fan, persones indecises en la vida, poc arriescades i que es deixen seguir per la resta. Hi han altres que caminen i el que més els importa és arribar els primers, persones que la seua vida està plena d'ambicionisme. Altres caminen per una superació personal, per posar-se a proba i saber fins quin punt poden soportar les dificultats del camí, dels entrebancs de la seua pròpia vida. Altres caminen per un altre o per una promesa al nostre Senyor.

Gràcies per l'amistad

Déu, tan sabi com sempre, va crear l'amistad, i digué: "l'amistad és com una caixeta de cristall transparent, menudeta on allí guardes dins tots els teus pensaments, idees, estima i amor"

L'amistad, cristall en el que et reflecteixes. Un amic és quelcom cosa que sempre portes, que arreplegues pel Camí, i aguardes a la teua caixeta de cristall per a cuidar-ho amb estima i cura.
A través de la cursa de la vida, i amb intensitats i transcendència distintes, les persones anem trobant persones amb les que tenim coses en comú i en les que creem un vincle de confiança, estima, química...

Companys tenim molts en la vida: companys de treball, de classe... però amics de veritat, d'eixos que duren per a tota la vida, no hi han tants.

L'amistad no ha de ser interessada, sinó empàtica. Els amics m'ha aportat molt a la meua vida, amics no interessats, al costat dels que he aprés, a voler-me més, a escoltar, a estimar, comprende i respectar a l'altre... És per això, que aquest article és per a donar-los les gràcies.

Gràcies a alguns amics, que a pesar de no vore'ns molt, sé que els tinc per al que necessite, igual que em tenen ells a mi: Olivia, Marieta, Marcos, Zuriñe, Pere...

Gràcies a aquells dels que he sigut monitora i als que estime moltíssim: Toni, Paco, Dani, el grup d'Escola...

I en especial, gràcies als meus amics, que dia a dia em demostren la seua estima i em fan confirmar que la vida val la pena, i que s'ha de viure de manera apasionada: Inma, Antonio, Carlos, Sandra, Jorge, Julia, Sira, ...

A tots vos dic, que vos guarde en la meua caixeta de cristall particular, i que contínuament done les gràcies a Déu, per haver-me donat l'oportunitat de que formeu part protagonista de la meua vida.

Ens vegem després del camí

Adéu 25!

El dissabte dic adéu al quart de segle.

Els anys no passes i ja , sinó que a poc a poc van deixant petjades a la nostra personalitat i al camí de la nostra vida. Molta gent, té pànic a complir anys o tenen vergonya de dir l'edat que tenen...

Cada any nou que arriba al nostre conter particular, ve replet d'experiències devida, sigam infants, adolescents, joves o vells. Experiències que ens fan créixer, a cadascun en la seua mesura, i que ens fan millorar cada dia.

Un xiquet ens dona vitalitat, ganes de viure, un vell és model de vida en plenitut, i exemple per als jovens, que comencem la nostra andadura per la vida. Tots som importants, tinguem l'edat que tinguem.

Que complir anys siga alegria, alegria de saber que és un any nou ple de propòsits, il·lusions, i que ve carregat d'experiències: noves persones, nous sentiments... Valorem els anys un poc més.

Així, doncs, ja m'acoste a la treintena i sabeu què? No tinc gens de por de viure.