PERQUE VAL LA PENA SOMNIAR

Les ones del nostre mar baten amb fúria
en un mar que sumergit d’amargura,
com abisme inesgotable de dolçures;
fa de nosaltres una cruel història.
Tota la meua vida l’he pasta somniant
que tu, quelcom dia vinguessis a mi,
com si fos una fantasia, un somni
i amb tu a la platja l’estigués esperant.

Mentre tenia una llàgrima als ulls
em vas deixar i va caure la tarda,
i quan vas marxar, i el sol es posà,
vaig sentir morir al teu rostre els meus ulls.
Oh Déu méu ajuda’m!!,
a llevar dolord’eixa ferida que ell em deixà oberta;
l’amor que és passatjer, i es desperta
dels dies que amb nosaltres vingué l’amor.

Ones gegants bramant en la nostra arena,
per pietat porteu-me junt a vosaltres,
tinc por de quedar amb el dolor asoles
i tenir el cor replet, d’inmensa pena.


® Núria 1998

Siete jóvenes con síndrome de Down denuncian que un pub de Cánovas les impidió la entrada

El dueño del local dice que el aforo estaba completo y pide disculpas.

Un grupo de jóvenes con síndrome de Down ha denunciado que el pasado viernes sufrieron un lamentable ejemplo de discriminación cuando se les impidió la entrada a un pub de Cánovas. Según consta en la reclamación presentada por la Fundación Asindown, una responsable del local aludió a que eran “personas disminuidas”.
Un pub de la calle Serrano Morales, en la zona de Cánovas de Valencia, negó el pasado viernes la entrada a unos jóvenes con síndrome de Down, según denunciaron ayer fuentes de la Fundación Asindown. Los responsables del local de ocio alegaron cada vez un motivo diferente para impedir el acceso a estos clientes. “Primer nos dijeron que eran menores”, aseguraron desde esta asociación, que desarrolla este tipo de actividades de integración social con un grupo de unos 10 jóvenes una vez al mes. Según su relato, tres de los jóvenes ya habían entrado en el pub-discoteca, cuando se negó el acceso a otros cuatro y a los monitores y responsables de Asindown. Un octavo joven que participaba en la salida nocturna no se encontraba en ese momento en la puerta del establecimiento denunciado. Cuando los integrantes del grupo se mostraron dispuestos a mostrar sus DNI para que se comprobara su mayoría de edad, una mujer que se identificó como “responsable” del pub le sindicó que podrían estar más cómodos en otro local porque eran “personas disminuidas”. Límites al derecho de admisión “Esto no es discriminación, porque a personas en sillas de ruedas sí les dejamos entrar”, agregó. La siguiente versión para justificar la negativa de acceso fue el derecho de admisión. Desde la Fundación Asindown subrayaron que se les negaron los criterios de admisión y que el derecho de admisión no puede ejercerse si con ello se comete un acto de discriminación por razón de raza, sexo, religión, opinión o cualquier otra condición personal o social. Acto seguido el pub de Cánovas negó la entrega de una hoja de reclamaciones. Así, según Asindown, fue necesaria la llegada de la Policía Local para poder presentar la reclamación, ya registrada por la Generalitat. Justo en ese momento de los hechos llegó el dueño del local, Cocoloco. Alegó que el aforo estaba completo y que, según la ley, “no podía entrar nadie más”. Ayer insistió en esta versión y manifestó que tampoco se habría permitido la entrada “a ningún otro grupo” de personas. El copropietario del pub aseguró que no quisieron discriminar a nadie y que, a pesar de estar “convencidos de haber hecho lo correcto”, hoy presentarán sus disculpas a Asindown “por si alguien se sintió ofendido.

Informació extreta de la següent pàgina Web:

www.lasprovincias.es/valencia/prensa/20061221/cvalenciana/siete-jovenes-sindrome-down_20061221.html

Qué vos pareix? Sou capaços d'anar a un lloc on cataloguen a la gent pel seu aspecte?

De veritat el propietari pensa que baixarà de categoria el seu local per deixar-los entrar entrar?

ACORDS DE PAU

En mitg del soroll que ens rodeja, els milers de missatges que es creuen, els spots publicitaris, l’omnipresent mp3 que ens aïlla de la realitat, qui escolta eixa música callada, eixa harmonia silenciosa que ens que rodeja?.
Quan un compositor notable composa una simfonia i després un músic la toca, l’únic que està fent és escoltar-la i fer-la seua, amb sons perceptibles.
És la gran música de la pau i la justícia que cada ser humà portem al nostre interior. Tal vegada en aquest any 2007 siga moment d’afinar el nostre instrument i escoltar primer, en solitari, la nostra simfonia interior.. D’aquesta manera l’escenari de la vida, s’omplirà dels nostres acords de pau, però desgraciadament també del soroll dels missils, de les bombes dels terroristes i el desagradable soroll de l’odi.
Conseguim posar la música de la pau a les nostres vides, i serem capaços d’aconseguir fer menys perceptible el horrible soroll de l’odi del món.

Unes quantes cites:

“La persona humana cor de la pau. Benedicte XVI a la Jornada Mundial de la Pau, 1 de Gener de 2007”

“Si volem un món de pau i justícia, hi ha que posar decididament la inteligència al servei de l’amor. Antoine de Saint Exupery”

“Quan em preguntaren sobre alguna de les armes per tal de contrarestar el poder la bomba atòmica, jo vaig suggerir la millor de totes: la pau. Albert Einstein”

L' equip A

Com cada matí he agafat el tren per anar a València, encara que avui he hagut de fer-ho més prompte. En arribar a la capital no he agafat el bus, com tinc costum, sinó el metro. La direcció a seguir era totalment oposada a l'habitual. En pujar a la línia groga, la més antiga de la ciutat, una sensació de desconfiança, de respecte m'ha invadit. Al passar per l'estació de Jesús he pogut reviure al meu cap les imatges televisives d'aquell dia, el 3 de Juliol de 2006 és i serà una data pels valencians recordada.

Patraix era la meua parada. El meu destí concret: la sala de la UCI de l'hospital Pesset Aleixandre. Molts dels afectats d'aquella tragèdia colapsaren els hospitals valencians, però ells, a diferència meua, no els visitaven per arreglegar un simple paper.

He tingut una conversa molt interessant en una de les infermeres de l'unitat de cuidats intensius, que m'ha portat a escriure avui ací. Les seues paraules infundien respecte, però sobretot una immensa profesionalitat i un amor pel seu treball, en moltes ocasions, difícil de trobar. Els problemes familiars, les preocupacions que t'agobien, els has de deixar a una banda quan allí entres. No és tasca fàcil. Però sí profundament admirable. Molts són els profesionals que treballen quan els demés tenim festa, molts són els que entreguen la vida pels demés, i que es dediquen a "salvar vides". És per això, que avui vull fer ací un reconeixement a tots els professionals sanitaris que aquell dia de Juliol es movilitzaren, i continuen fent-ho dia a dia.

Aquell dia també una persona lluitava a eixe hospital per tal de salvar vides, una persona que segons l'infermera de l'hospital que avui he visitat, era membre de "l'equip A" de l'UCI, i a la que avui li dedique aquest article: la meua germana.

Cris, gràcies per sacrificar-te i treballar durament per la teua gent, i per altra que, sense conéixer et necessita.

EL PARADÍS EUROPEU

Molts diuen que la immigració és un gran problema. Tan prompte ens em oblidat que, no fa molts anys, nosaltres també forem immigrants en altres països com França, Argentina? Molts espanyols han sentit a les seues cares la indiferència, el rebuig que suposa portar l’etiqueta d’immigrant.

Milers de joves d’Àfrica somnien amb el “paraís europeu”. Per tal d’abastar-lo saben que es juguen la vida en pateres, però estan disposats a arriscar-ho tot per fugir de la misèria. Doncs, com de mal estaran als seus països d’origen per tal de passar per tot això?

Per a alguns, un somni cumplit. Amb trampes per a la majoria, i sense retorn per a altres.Darrere de totes eixes fotografies i imatges que ens arriben des dels distints mitjans de comunicació de pasteres atestades de rostres negres i àrabs, hi han èssers humans. Èssers humans com nosaltres, èssers humans amb família, necessitats, il·lusions, somnis, fracasos; però en definitiva persones, i no debem oblidar-ho mai.

Que tindrà que vore una cosa en altra...

"Ser de dretes és ser mala persona" aquest fou el comentari d'una companya de classe ahir. Com és possible que una persona universitaria, de 24 anys, que es suposa que té una cultura... faça una afirmació així? Què pot portar a una persona a dir una cosa així?

Un mestre de la Universitat basa les seues classes en fer monòlegs polítics sobre el que està i no està bé. Ens diu que un mestre ha de ser objectiu a l'aula, però ell no ho és. Ens diu que hi ha que portar als fills a un colegi public, i després ens adonem que ha portat a les filles al Liceo francés. A més a més, quan parla falta al respecte a personatges publics que no són de la seua estima anomenant-los gilipolles, fills de puta... i altres insults.

Estic cansada de sentir a la gent menyspreant als altres per pensar d'una o d'altra manera. Ser distint a un mateix és roïn? Suposa això ser mala persona? Que tindra que vore una cosa en l'altra. Mentre un no siga d'extrems... no hi ha problema, no?

Hem de respectar-nos, hem d'aprendre a valorar que la diversitat d'idees, de maneres de ser... és el que ens enriqueix com a persones. Per què si tothom pensàrem de la mateixa manera no podríem arribar a aprendre la riquesa del món.

Així, que des de la meua humild opinió demane comprenssió respecte cap als individus, siguin de la condició que siguen: de dretes, d'esquerres, mussulmans, catòlics, ortodoxos, negres, blancs... Serà així com aconseguirem un món més just i més pacífic.